Un petit racó: de juny 2009

14.6.09

"Desoxigenada"

Això d'estar les vint-i-cinc hores del dia estudiant i dormint-ne la resta és dur, per a què enganyar-nos?
El compte enrere es reestableix només eixim de l'aula on fem l'examen. N'acabem un, i ja en veiem els altres corrent, a veure quin de tots pot arribar abans d'hora... I és que la tensió es respira fins per les orelles, perquè ja tenim el ventolín fent de les seues...

Nervis, nervis, costa respirar...

M'ofegue.

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Un "no" no és un "no"

El desconcert, tanta incertitud, col·lapse de pertorbacions i tota la vida per davant.
Si te m'acostes i desitjes la meua pell, jo no puc contindre'm i estar sense fer res. No m'ho dónes tot, deixa la teua inquietud per quan tinga força per assimilar-te. Si jo no sé posar-me als teus peus per besar-te'ls i alabar-te, i donar-te les gràcies per la teua preocupació, o ignorància? Ho ignores... Si t'oriente i així i tot no coneixes les circumstàncies, si et facilite la data, el lloc, l'estat, i encara t'estranya, no acredite l'entusiasme proximal.
No em parles de negligència, que d'això ja n'estem assabentats.

Sentir-se

El riu està sec i tots els arbres desfullats. La lluna s'amaga sota els núvols embriagats. Desplace la mà un centímetre per sobre l'escassa herba que vesteix el sòl. Note gravetat. De tanta lleugeresa s'encèn la flama de la propulsió. Toque les estrel·les, la bruma espessa no pot impedir-ho, no pot causar cap interferència. Badallen les mateixes de l'avorriment que els produeix veure la terra coberta d'una capa blanca. En canvi, els arbres romanen despullats. No estan contents per la part que els ha tocat, tenen fred, estan humits, les arrugues no tenen res a veure amb la vellesa. La temperatura és baixa, el cel queda ras.
Estrel·les, la vostra llum no calfa. Sou al cel, ara bé: i l'infern?

Sola, en tu, o sola

Ara que tinc motivacions, en el moment en què passeje entre la flora per aspirar aire entre vents fèrtils, sospese la condició de bogeria compensada per la raó i ocasionada per la passió. Encara me du a pensar en la precisió en la dura elecció, en la interferència de la cinquena òrfena, de la causa de la millor desviació.

Afortunadament, i indispensablement, closa la provinença amb la cerca d'allò enfocat, encara que els esforços han sigut primordials. Deixa així de prodigar el teu gran ofuscament i, si estàs en condicions, puja't en mi al tren.

Irremeiablement

En tastar allò suau que sembla el tacte d'un vel de seda i a continuació desprendre's del gust i complaença per obrir-se camí a la duresa i dificultat, es manifesta tallant i fulminant.

Imprevisible era el fet de despertar-te amb un grisor obscur damunt i la poca consideració que despiadadament et condemnava a estar-hi sol. Un sol, dos no.

La tempesta creixia amb la teua inadvertida sorpresa, no donaves crèdit del que succeïa. El meu retrat se te retraïa en la ment. Fàcilment podries identificar el detonant d'eixe munt d'inflexions? No era gens complicat.

Vidres que retombaven, parets que es desintegraven al sentir el crit abrumador d'eixa veu que aviat havia processat paraules banals, i encara havent fingit.
Es desprenien les austeres llàgrimes del cel, més encara despiadades ho feien les teues. La tempesta es confonia. Has trencat la teua aurèola tu a soles. Sant de la teua pròpia mentida...
Em confonies, ho sabies. Et confonies, ho sabia.
I va arribar l'autodestrucció, i ens sabia greu als dos.

La nit: tu i jo

Intercanvient-nos cada llençol que cobreix els nostres cossos, i anem-nos a la nit a un carrer a conveniència dels teus antulls.
Acarona'm la galta amb la suavitat d'eixes mans delicades, inventades per a tu, creades per lloar detriments. Sense cap deliberació coartes el nostre espai i em contes fil per randa com aquest refugi intensifica la fervor. Coberts per una llum tènue, examinem cada intenció, les mirades parlen, els ulls devoren els cossos vermells, xafogor poderosa que ens sotmet a calrades gens angunioses. Ànimes glaçades.
Ens veiem obligats a absorbir cada gest, cada moviment involuntari: parpellejos, palpitacions; tot és tan fugaç...
La nit s'encogeix, m'accelera el fet d'assabentar-me que a l'endemà tornem a bifurcar-nos. Nit poderosa, nit sàvia i sabedora d'accions úniques, de fets exclusius.
Baix la lluna de desembre la fulgor salpica com espurnes la tènue i daurada nit dels dos, sols nostra, al marge de tot.

Intercanviem la nit pel dia. El sol no sap allò que la lluna amaga, allò que fem a la foscor, foscor traïdora, sabedora de tot.

Sortir de l'odi

M'és tan fàcil dir que ara sent el meu cos fora de qualsevol mal, entre respirs hàbils, tot és d'admirar.

Tant la meua consciència com el meu instint em consideraven un flux d'impotència i frenesí. No és que em trobara en un punt mitjà, sinó que els extrems se manifestaven alhora i a poc a poc corroïen l'ànima ja mústia pel fet de ser. Aferrada al dolor, m'impregnava de buidor. D'entre les ruïnes i l'estupor vaig haver de fundir-me en pamplines abans de dur a terme l'intercanvi a la claror. Em sentia volàtil, capaç de transformar-me, de culminar en un tot.

Ara puc mirar avall i enrere. Inclús puc mirar endavant i sortir volant, la facilitat de viure m'ha desencadenat del passat.

Comiat

Aquells matins queden llunyans. Era quan podies concedir-me veure aquella senzilla silueta amb tanta incertesa. Resultava impossible desxifrar-te, però allò que cridava la meua atenció era allò misteriós que resultaves. Tant t'hi pensava, inclús representava l'escena esperada d'encreuar nostres dues mirades un enfront de l'altre, de manera solitària, de manera íntima. Amb la certesa de què allò que amagaves seria un munt de llavors per plantar, per compartir amb la persona que més t'esperava, vaig haver de desarrelar-me, per desitjar reconstruir. Esforç en va.
Et vas dotar de dependència, ja no t'estimaves donar-te plaers personals. Eixa unió ens va deslligar.

Paraules amagades

Potser la por d'enfrontar-me a les coses més delicades em força a ser més reservada, més cautelosa, més silenciosa.
La meua presència representa un buit abismal. Una voluntat d'implicació enfonsada però a la volta amb vel·leïtats de donar-se a conèixer. Però les intencions no es corresponen amb els fets.
Tinc l'esperança de seguir reflexionant, de convèncer-me a mi mateixa de què parlar quan m'escolten (encara que siga inexperta) és fàcil, de no decaure en l'intent de tindre iniciativa pròpia. Vull ser una més que ocupe un lloc en el món de les paraules, no m'agradaria desertar la collita que m'ha fet adquirir formació (encara que la retinga i encara que no permeta la seua liberalització).
Però en tot cas, seran les paraules qui em facen parlar.

Un petit racó

14.6.09

"Desoxigenada"

Traductor

L'encant de la paraula

Seguidors

Blog

Dades personals

Inexorable