Silenci desinteresat

Si tens cap interés en tindre un sol amic, primer planteja't què és la confiança, tal volta et negues a fer-te amic de ningú o, qui sap, voldries ser reclamat per tothom en multitud dels seus clams: perquè qui no plora, crida, i qui no crida, en silenci les gasta. Ser partidari de fer amistats comporta el no prescindir del dret a la interrogació, perquè ja no es pot confiar... ah, clar, parlàvem de confiança referint-nos als demés... Però és que tots desconfiem, inclús de nosaltres mateixos. Sinó, anem a enquestes a veure qui no es deixa endur per impulsos; és típic però tan cert com la seua perillositat. Ningú ens nega el dret de ser impulsius, però tal volta es qüestionen més detingudament el de ser reservats, perquè diuen que qui calla otorga, però i si otorga temps i otorga parsimònia? Tal volta no otorgue mals tràngols perquè simplement guarda silenci, millor que una paraula vil, millor que cent mirades furtives, i perquè el nas no parla, que sinó... ni llàgrimes ni saliva! Confiança a qui calla. De ser els silencis el nostre medi de vida i no els impulsos, viuríem més salvatgement, perquè la rutina passa a ser monotonia, i els plaers, sobresalts, perquè qui calla és aquell que traeix, perquè callar és mal de mals... i confiar, de vegades, un error.

Retalls

A les set de la matinada, a l'alba, es difuminaven tres colors dèbils, no volent desaparéixer pel trenc total. Negre carbó, no arribant a ser negre, però aparentant-ho ser, perquè no hi havia en què comparar-lo, s'obria a la quasi tenebrosa claror, tenebrosa pel fet de cometre el crim d'acabar amb el retret fosc, que mirava de no envestir amb la seua digna presència, pel fet de caure en l'horitzó quan el sol fluixeja per discreció i caballerositat, mentre les mirades enamorades finalitzen de veure l'escena amb la baixada del teló. Com un vidre que talla la retina, tot de dol distreu mirades infinites, que travessen quilòmetres opacs, perquè la nit no deixa veure, i els ulls trencats, però veuen l'obscuritat. Taronja, gris, de la flama encesa que fou extingida per no provocar l'incendi visual, sufocat pel blau, pupil·la jubilosa, en pau grandiosa. Contrast de la vasta gamma, distrau, embamba. Hores en què contemple fases, no reproducció, i així i tot veia Mort, però també veia Vida; la nit i el dia, no ho són del tot.

"L'ofici és l'ofici"

La diva s'insinuava mostrant-se mig despullada entre l'esclat de rialla dels allí presents. Ella sabia que tot era un descontrol, adonant-se que l'espectacle hi era on ella xapava, per on ella rondava, però així i tot sentia una mica de pudor. Dins l'estat de relax es patentava l'èxtasi convulsiu. Els guants se li escorrien pels braços prims i esguerrats, dissimulant que no és una dona sencera, perquè no ho acceptava. Sols juga amb la resta del cos, d'aspecte morbós. Una cosa li resta importància a l'altra, perquè actuava en potència. Duia el comandament dels ademans apassionats, sensualment escandalosos i incansablement reiterats. Una cuixa dominava el moviment circular mentre la mitja se li esvarava simultàniament a la relliscaca dels guants. Tota ella arrítimica buscava entre la multitud una mirada mentidera perquè tot allò li feia nosa, però finalment s'ho havia prés amb calma, una lliçó que havia aprés de l'experiència, perquè no quedaven alternatives, perquè no hi ha oportunitats per a qui no les ha de tindre, perquè no li les volen donar. No hi ha treva, ni pena, ni glòria. Sí una pròrroga, mentre es continua culejant.
Hi ha qui diu "l'ofici és l'ofici".