La imaginació: gran amfitriona

Què passa quan un dia t'alces amb tot el cos adormit, acabat d'abandonar un somni del que havies quedat atrapat de plaer? Doncs, ja no estàs atrapat, la sort ha volgut que el telèfon, la veu del més avingut i oportú o el teu subconscient t'haja arrebatat eixa aventura tan i tan fantasiosa.

La veritat, la incomoditat i enuig és múltiple, perquè és molest tindre el cos adormit i, com no, la baveta seca d'eixe desig que t'estava pujant la moral perquè t'adones de què no és impossible que allò que tant esperes estiga ocorreguent. Però és que és un somni! No ha sigut cert res del que has estat experimentant fins eixe moment. Tota una mala passada...

I estàs despert i tens el cos adormit! Et toques el dit, i te'l doblegues fins arribar a la part superior de la mà: podem corroborar que fem coses sobrehumanes quan un don tràngol ens fa la visita. Sense anar més enllà, no som capaços d'absentar-nos quan ens reclamen una cosa aliena? Desapareixem, ens esfumem. Increïble. O, la velocitat que agafem quan depenem d'altres factors externs. Vertiniginós, oi? El cos ens desafia cada dia.
Dormint, la temptació és irresistible... i quan t'adones del fracàs, ai! Pobre de mi! Desperts, ídem d'ídem, no que la temptació no es puga resistir, perquè es pot, sinó del complex de fracassats, que ens té en vigília més d'una nit (què embafosos els sentiments, i els estímuls, i la raó... una cadena infinita), i tot gràcies a les temptacions que no ens deixen tranquils. Què passa? Que les temptacions ens són vitals i hem d'aguardar de controlar-nos, perquè si nosaltres actuem de certa manera, mai serà com a l'altre li agradaria que fóra. Quasi sempre desentonem per als demés. I després ve la resposta, perquè tot té resposta, i si no que li ho diguen a Déu. Generalment les respostes solen ser les esperades: decepcionants. Així és la vida.

El somni: la imaginació. La imaginació: la nostra perdició. Arribar al zènit d'una fantasia és una alegria ben gran per al cos, quan està adormit, però quan ens l'arrebaten i el cos formigueja, tot el jo es desactiva i passem a viure el malson que ens brinda la supervivent de la imaginació.
Quan parlem d'imaginació ni la brúixola té cabuda.

I que em perdones

Avui retorne als vells temps, sentia l'anhel de retrobar-me amb aquest racó que tantes paraules m'ha guardat. No s'han disolt, m'han esperat fins avui, un dia en què trobe que confessar-me em dibuixarà un somriure ben ample a la cara, i m'alliberarà de malsons que últimament em furten les nits. No ets un rector, no ets mon pare ni ma mare, però tu ets ací, en aquest racó: qui m'escolta, qui m'enyora, qui em retrata, qui em reflecteix, qui em fa plantejar-me cada pensament, qui es deté en el meu reclam, qui aconsegueix donar-me valor, el valor que em fa sentir que torne a ser jo. No m'aconselles, però em dones llibertats que ningú mai me les habia sabut donar. No és la llibertat dels divuit anys, tampoc no és la llibertat d'una au quan emigra, que va i ve, i fa el que li convé; esta llibertat, tal volta m'aporta més refuig i més seguretat.

Els meus instints em diuen que m'aprope a tu, que m'aproxime amb passes curtes però avançant, perquè cal. Però és que no estàs lluny, i em costa complir la meua promesa, sabent que he plorat per no tindre't, i quan l'ànima em gruny.

Reencontre que esperàvem des d'aquella cita quan et vaig dir que no podria tornar a formar part de tu.