Fins ací. Més enllà...

Surt el sol, i només fer-ho, ens vestim de dol. No hauria d'haver surtit.
I desfets, et veiem volar fins l'infinit, tractant de no fer del viatge l'últim de tots, però així ha estat.
Ahí ha quedat tot, en un simple intent, que se l'ha endut el vent entre els teus últims sospirs que quedaven escolpits entre branques veient que s'anava acabant... Adéu-siau, adéu.
Si no m'hagueres mirat el dia d'abans haguera estat un altre el dia de després. S'haguera transgredit la realitat en un intercanvi repentí? M'estimava que no fores tu, el que se n'haguera d'anar...
Transpassares límits, fores valent, bohemi, criares vida en la natura, tota teua. Tu, tot d'ella, que t'ha fet anar... dels límits, més enllà, criatura...


Vuit versos, a tu, dedicats:


Deixa'm tornar, servil gentilesa
dret a desar, mesclat entre grans
busca'm ací, mancat de malesa,
pren-me allà dins, drenatge d'encants.

Univers d'amor, abisme no hi ha.
Tan clar com blau cel, l'obscur, més enllà,
més prop és ací, l'indret on pertany
de dia i de nit, més llarg no sé estar.




(Però sí, així, de prompte).



Fugim, com el temps... i del temps i l'espai.


L'altre dia, el que vaig encertar el teu amagatall, em va nàixer una esperança, frustrada, per sempre...