Ella. Veritat.

L'estiu de sa vida. Maquinant un nou destí. Destinada a no ser així. Ensopega, cau però s'aixeca prompte. Té manies, com qualsevol, però les superarà. Descriu els seus somnis, des que pot generar son. A les sis del matí, un dia, tenia ganes de morir-se. Este matí agafà una llibreta en brut i anotà que ahir es superà, i avui anava a arribar més lluny. Du el control de sa vida. És el seu estiu. Avui mirà el rellotge i el temps passava, el temps que ha viscut d'ençà que sa vida és seua. Agafa la llibreta i dibuixa, escriu, tarareja mentre el cap s'obessiona amb aqueixa melodia, la de la seua vida, la d'aquest estiu. És habitual, però açò sí és revitalitzant. S'assigna este estiu, i el passat, i el que precedeix el passat, i l'altre, i el de més enllà...

Tria i s'equivoca, però torna a triar. No li agrada l'atzar malgrat que dos dels seus triomfs han sigut per casualitat. Sent triar però podria destriar, i no ho fa. Diu que sí i selecciona la resposta. Resulta ser veritat, diu que sí. L'única veritat de la seua vida, d'ençà que sa vida és seua. Aquest estiu, des que el freqüenta...

Prioritats, preferències. Conseqüències...

Ahí estava el rastre de diners, com milers de granets d'arròs, desperdigats per terra. Vint cèntims, 10 euros, 50, fins bitllets de 500! No tenia pressa en agafar-los. Estava tot sol al camp, en mig d'un comptador d'aigua i un ordinador automàtic d'eixos que controlen el reg. Ell anava dipositant cada moneda i cada bitllet al forat d'estalvi, que no era un altre que la seua butxaca. Alguna vegada que altra deixava caure el metall a la màquina d'inversió immediata. Es sentia com l'aigua corria amb fluïdesa pels tubs, arribava a cada olivera assedegada, afectada per la sequera de l'any anterior, una sequera que va destruir un gran nombre de cultius d'aquesta zona. El bancal quedava a uns 10 quilòmetres del poble, prop d'un embassament en contínua modificació. Es recuperava prompte de l'absorció. L'home no temia que aquest es desgastara per la base de què partia, per la seguretat que tenia en les ments intel·ligents, no de cap ministre, ni de cap superior. Sol passar que qui està darrere maneja millor l'assumpte i qui dóna la cara sap, més aviat, poc. En tot cas, l'home sabia que la seua fortuna estava garantitzada (l'aigua dóna molt de si, l'home no tant, sols és un apunt) i la riquesa li estava brollant per la pell, semblava un pantà ple d'ombria tot el seu cos. -Encara no. Espera.-

Creu en Déu, creu en les persones llestes, creu en si mateix i creu que saber consisteix en creure.
Creure per a ell és ser una persona com cal. Algú ha de ser més espabilat que ell i l'afalaga, el magnifica. No creu en contrastos. Si ell ha aprés que certa cosa és d'una certa manera, així ho ha aprés i no és casualitat. Ell inverteix la seua vida com l'ha heretada: submissa a la moneda. Li encanten els diners, gaudeix veient-los al compte corrent. Els diners que l'ofeguen a la banyera, els diners que ofeguen els filtres, que els afonen i que encara així, poden sobreviure, veient com una mitja vida que amaga l'home ha quedat atrapada en un lloc massa profund. La que li queda exerceix de jutge, no sent-ho realment. Li queda la intel·ligència? Li queden els diners? Li queda una segona vida? Li queda l'altra mitja? L'aigua segueix brollant amb pressió, amb la mateixa pressió que impedeix a la jove sortir a la superfície. La terra es segueix nodrint d'aigua. Ell queda servit. El seu camp és el millor de tots els que resten a la contornada. Ell és el millor o... ho ha sigut mentre així ho creia, fins que deixà de creure. -No esperaves. T'esperava.


I ara -desperta d'eixa letàrgia! Que siga un somni de mal pagador! Que siga sols un simple malson!

La mitja vida era un gran tresor disolt en les més profundes creences mesquines.

Percep de lluny, d'esquenes

La fórmula està clara i és simple. Però com més temps passa més costa trobar-la. I no és una incògnita, però jo la desconec... Tope amb ella però de lluny i d'esquenes. No vol mostrar-se, no em deixa resoldre-la. Serà enigmàtica o serà un capoll... sols em deixa proclamar-me ignorant. Comença a no tindre sentit. Desconec per què. Desconec què el té. Res té sentit?

Tal volta cal que t'exposen la solució fil per randa delimitant les teues possibilitats? Tal volta és possible que estes capacitats estiguen delimitades realment? Jo li reste importància, de moment. Si no he desaparegut, és que segueix existint solució, i la fórmula està clara i és simple. D'altra banda tot depén de l'explorador... requereix sentit de l'orientació, que no sensible. Segons diuen, no es pot palpar... no se tracta d'un glossari o d'una taula d'equacions. No és sistemàtic... Troben que és un error de sistema simptomàtic, pertorbat per la naturalesa de l'explorador.

Per mi mateixa, això és... Segons diuen.

Quan reacciona l'instint se desvaneixen els sentits. Percep de lluny, d'esquenes...