skip to main |
skip to sidebar
Amb la meua maleta, la meua motxilla d'escola, andròmines vàries, llibres, molts llibres, un acomiadament sec i hostil, amb les butxaques trencades, saquejades, simplement morralla per dipositar dues monedes per cantó. Advertències i consegüents fets dràstics, algun hi ha de tràgic. Una son d'espant, una ganyota li faig al taxista confusa, quin ridícul... espasmes facials repentins. Uns braços creuats. Amb plantejaments inqüestionables dels altres i respostes moderades, dissimulant un esclat interior. Una voluntat de fer in crescendo, que queda en voluntat; un congestionament punxegut. Una llum tènue a l'horabaixa. Un llibre d'instruccions. Arreplegue la meua última pertanyença, en efervescència, em sent desvanéixer, no puc dir res...
Allà, a la finestra del cinqué, queden els meus insectes, els meus padrastres, les múltiples molles de l'entrepà de migdia, les gotes de suor dispersades, com si fóra un aspersor, dosificades per cada racó polsós, els meus tupperwares rentats amuntegats uns damunt dels altres en un cúmul de restes perquè, amb la pressa, la mà ha passat fugaç i la balleta, encara que nova, tenia els seus defectes (??????). Una ampolla d'aigua buida, pudorosa, ha restat guardant el meu alé, ofegant-se, reciclat si el pròxim la reutilitza. Un pròxim i un últim anunciats, no ha estat una sorpresa.
Estic segura que la meua veu es manté, encara, entre eixes quatre parets, que retrunyen.
Aquesta nit, sens dubte, allí hi haurà un terratrèmol...
Surt el sol, i només fer-ho, ens vestim de dol. No hauria d'haver surtit. I desfets, et veiem volar fins l'infinit, tractant de no fer del viatge l'últim de tots, però així ha estat. Ahí ha quedat tot, en un simple intent, que se l'ha endut el vent entre els teus últims sospirs que quedaven escolpits entre branques veient que s'anava acabant... Adéu-siau, adéu. Si no m'hagueres mirat el dia d'abans haguera estat un altre el dia de després. S'haguera transgredit la realitat en un intercanvi repentí? M'estimava que no fores tu, el que se n'haguera d'anar... Transpassares límits, fores valent, bohemi, criares vida en la natura, tota teua. Tu, tot d'ella, que t'ha fet anar... dels límits, més enllà, criatura...Vuit versos, a tu, dedicats:Deixa'm tornar, servil gentilesadret a desar, mesclat entre gransbusca'm ací, mancat de malesa,pren-me allà dins, drenatge d'encants.Univers d'amor, abisme no hi ha.Tan clar com blau cel, l'obscur, més enllà,més prop és ací, l'indret on pertanyde dia i de nit, més llarg no sé estar.(Però sí, així, de prompte).Fugim, com el temps... i del temps i l'espai.L'altre dia, el que vaig encertar el teu amagatall, em va nàixer una esperança, frustrada, per sempre...
Perquè quan més m'ho pense més trigue... I quan més trigue m'ho veig encara més impossible. No sé quan ni per què em van vindre ganes d'escriure unes primeres paraules en un full que, qui sap, romandrà intacte, encara que un poc desgastat, o formarà part d'un procés de reciclatge ja passat, i se n'haurà tornat a reciclar tantes vegades que, encara que siga per compassió, haurà deixat rastre del meu acte confessional, perquè es tractaria d'una escriptura d'eixes infames que fem de petits, els típics diaris personals, els quals llegim al cap d'un temps i ens convencen de la nostra fantasia.
No sé si tindrà lloc una cerimònia de maduració perquè avui, a hores d'ara, intente engolir les meues pròpies paraules de reflexió, algunes que representen un punt d'inflexió superposat sobre una fondària secretament subterrània, inabastable... i no logre veure un avanç, una miserable millora. I com més ho pense, més tem, i com més tem, més claudique, i com més claudique, més s'enfonsa tot aquest món, petit i incomprensible però a la vegada tan senzill... distant i a la vegada tan visible, i tan de carrer, i tan poc de casa meua... Perquè he sigut tan de ma casa i tan poc de carrer, i se m'han escorregut tantes històries, i ara que les percep, sonen estranyes. I he trigat temps i mai no ho he pensat, fins ara, que m'ho veig encara més impossible. Del diari d'infantesa, al diari d'una vida vella, però jove, amb alguna escletxa que altra que, potser, l'han emmalaltit...
Si tens cap interés en tindre un sol amic, primer planteja't què és la confiança, tal volta et negues a fer-te amic de ningú o, qui sap, voldries ser reclamat per tothom en multitud dels seus clams: perquè qui no plora, crida, i qui no crida, en silenci les gasta. Ser partidari de fer amistats comporta el no prescindir del dret a la interrogació, perquè ja no es pot confiar... ah, clar, parlàvem de confiança referint-nos als demés... Però és que tots desconfiem, inclús de nosaltres mateixos. Sinó, anem a enquestes a veure qui no es deixa endur per impulsos; és típic però tan cert com la seua perillositat. Ningú ens nega el dret de ser impulsius, però tal volta es qüestionen més detingudament el de ser reservats, perquè diuen que qui calla otorga, però i si otorga temps i otorga parsimònia? Tal volta no otorgue mals tràngols perquè simplement guarda silenci, millor que una paraula vil, millor que cent mirades furtives, i perquè el nas no parla, que sinó... ni llàgrimes ni saliva! Confiança a qui calla. De ser els silencis el nostre medi de vida i no els impulsos, viuríem més salvatgement, perquè la rutina passa a ser monotonia, i els plaers, sobresalts, perquè qui calla és aquell que traeix, perquè callar és mal de mals... i confiar, de vegades, un error.
A les set de la matinada, a l'alba, es difuminaven tres colors dèbils, no volent desaparéixer pel trenc total. Negre carbó, no arribant a ser negre, però aparentant-ho ser, perquè no hi havia en què comparar-lo, s'obria a la quasi tenebrosa claror, tenebrosa pel fet de cometre el crim d'acabar amb el retret fosc, que mirava de no envestir amb la seua digna presència, pel fet de caure en l'horitzó quan el sol fluixeja per discreció i caballerositat, mentre les mirades enamorades finalitzen de veure l'escena amb la baixada del teló. Com un vidre que talla la retina, tot de dol distreu mirades infinites, que travessen quilòmetres opacs, perquè la nit no deixa veure, i els ulls trencats, però veuen l'obscuritat. Taronja, gris, de la flama encesa que fou extingida per no provocar l'incendi visual, sufocat pel blau, pupil·la jubilosa, en pau grandiosa. Contrast de la vasta gamma, distrau, embamba. Hores en què contemple fases, no reproducció, i així i tot veia Mort, però també veia Vida; la nit i el dia, no ho són del tot.
La diva s'insinuava mostrant-se mig despullada entre l'esclat de rialla dels allí presents. Ella sabia que tot era un descontrol, adonant-se que l'espectacle hi era on ella xapava, per on ella rondava, però així i tot sentia una mica de pudor. Dins l'estat de relax es patentava l'èxtasi convulsiu. Els guants se li escorrien pels braços prims i esguerrats, dissimulant que no és una dona sencera, perquè no ho acceptava. Sols juga amb la resta del cos, d'aspecte morbós. Una cosa li resta importància a l'altra, perquè actuava en potència. Duia el comandament dels ademans apassionats, sensualment escandalosos i incansablement reiterats. Una cuixa dominava el moviment circular mentre la mitja se li esvarava simultàniament a la relliscaca dels guants. Tota ella arrítimica buscava entre la multitud una mirada mentidera perquè tot allò li feia nosa, però finalment s'ho havia prés amb calma, una lliçó que havia aprés de l'experiència, perquè no quedaven alternatives, perquè no hi ha oportunitats per a qui no les ha de tindre, perquè no li les volen donar. No hi ha treva, ni pena, ni glòria. Sí una pròrroga, mentre es continua culejant. Hi ha qui diu "l'ofici és l'ofici".
L'estiu de sa vida. Maquinant un nou destí. Destinada a no ser així. Ensopega, cau però s'aixeca prompte. Té manies, com qualsevol, però les superarà. Descriu els seus somnis, des que pot generar son. A les sis del matí, un dia, tenia ganes de morir-se. Este matí agafà una llibreta en brut i anotà que ahir es superà, i avui anava a arribar més lluny. Du el control de sa vida. És el seu estiu. Avui mirà el rellotge i el temps passava, el temps que ha viscut d'ençà que sa vida és seua. Agafa la llibreta i dibuixa, escriu, tarareja mentre el cap s'obessiona amb aqueixa melodia, la de la seua vida, la d'aquest estiu. És habitual, però açò sí és revitalitzant. S'assigna este estiu, i el passat, i el que precedeix el passat, i l'altre, i el de més enllà...Tria i s'equivoca, però torna a triar. No li agrada l'atzar malgrat que dos dels seus triomfs han sigut per casualitat. Sent triar però podria destriar, i no ho fa. Diu que sí i selecciona la resposta. Resulta ser veritat, diu que sí. L'única veritat de la seua vida, d'ençà que sa vida és seua. Aquest estiu, des que el freqüenta...
