La imaginació: gran amfitriona

Què passa quan un dia t'alces amb tot el cos adormit, acabat d'abandonar un somni del que havies quedat atrapat de plaer? Doncs, ja no estàs atrapat, la sort ha volgut que el telèfon, la veu del més avingut i oportú o el teu subconscient t'haja arrebatat eixa aventura tan i tan fantasiosa.

La veritat, la incomoditat i enuig és múltiple, perquè és molest tindre el cos adormit i, com no, la baveta seca d'eixe desig que t'estava pujant la moral perquè t'adones de què no és impossible que allò que tant esperes estiga ocorreguent. Però és que és un somni! No ha sigut cert res del que has estat experimentant fins eixe moment. Tota una mala passada...

I estàs despert i tens el cos adormit! Et toques el dit, i te'l doblegues fins arribar a la part superior de la mà: podem corroborar que fem coses sobrehumanes quan un don tràngol ens fa la visita. Sense anar més enllà, no som capaços d'absentar-nos quan ens reclamen una cosa aliena? Desapareixem, ens esfumem. Increïble. O, la velocitat que agafem quan depenem d'altres factors externs. Vertiniginós, oi? El cos ens desafia cada dia.
Dormint, la temptació és irresistible... i quan t'adones del fracàs, ai! Pobre de mi! Desperts, ídem d'ídem, no que la temptació no es puga resistir, perquè es pot, sinó del complex de fracassats, que ens té en vigília més d'una nit (què embafosos els sentiments, i els estímuls, i la raó... una cadena infinita), i tot gràcies a les temptacions que no ens deixen tranquils. Què passa? Que les temptacions ens són vitals i hem d'aguardar de controlar-nos, perquè si nosaltres actuem de certa manera, mai serà com a l'altre li agradaria que fóra. Quasi sempre desentonem per als demés. I després ve la resposta, perquè tot té resposta, i si no que li ho diguen a Déu. Generalment les respostes solen ser les esperades: decepcionants. Així és la vida.

El somni: la imaginació. La imaginació: la nostra perdició. Arribar al zènit d'una fantasia és una alegria ben gran per al cos, quan està adormit, però quan ens l'arrebaten i el cos formigueja, tot el jo es desactiva i passem a viure el malson que ens brinda la supervivent de la imaginació.
Quan parlem d'imaginació ni la brúixola té cabuda.