I que em perdones

Avui retorne als vells temps, sentia l'anhel de retrobar-me amb aquest racó que tantes paraules m'ha guardat. No s'han disolt, m'han esperat fins avui, un dia en què trobe que confessar-me em dibuixarà un somriure ben ample a la cara, i m'alliberarà de malsons que últimament em furten les nits. No ets un rector, no ets mon pare ni ma mare, però tu ets ací, en aquest racó: qui m'escolta, qui m'enyora, qui em retrata, qui em reflecteix, qui em fa plantejar-me cada pensament, qui es deté en el meu reclam, qui aconsegueix donar-me valor, el valor que em fa sentir que torne a ser jo. No m'aconselles, però em dones llibertats que ningú mai me les habia sabut donar. No és la llibertat dels divuit anys, tampoc no és la llibertat d'una au quan emigra, que va i ve, i fa el que li convé; esta llibertat, tal volta m'aporta més refuig i més seguretat.

Els meus instints em diuen que m'aprope a tu, que m'aproxime amb passes curtes però avançant, perquè cal. Però és que no estàs lluny, i em costa complir la meua promesa, sabent que he plorat per no tindre't, i quan l'ànima em gruny.

Reencontre que esperàvem des d'aquella cita quan et vaig dir que no podria tornar a formar part de tu.