Inseguretat en l'imprescindible

Perquè quan més m'ho pense més trigue... I quan més trigue m'ho veig encara més impossible. No sé quan ni per què em van vindre ganes d'escriure unes primeres paraules en un full que, qui sap, romandrà intacte, encara que un poc desgastat, o formarà part d'un procés de reciclatge ja passat, i se n'haurà tornat a reciclar tantes vegades que, encara que siga per compassió, haurà deixat rastre del meu acte confessional, perquè es tractaria d'una escriptura d'eixes infames que fem de petits, els típics diaris personals, els quals llegim al cap d'un temps i ens convencen de la nostra fantasia.
No sé si tindrà lloc una cerimònia de maduració perquè avui, a hores d'ara, intente engolir les meues pròpies paraules de reflexió, algunes que representen un punt d'inflexió superposat sobre una fondària secretament subterrània, inabastable... i no logre veure un avanç, una miserable millora. I com més ho pense, més tem, i com més tem, més claudique, i com més claudique, més s'enfonsa tot aquest món, petit i incomprensible però a la vegada tan senzill... distant i a la vegada tan visible, i tan de carrer, i tan poc de casa meua... Perquè he sigut tan de ma casa i tan poc de carrer, i se m'han escorregut tantes històries, i ara que les percep, sonen estranyes. I he trigat temps i mai no ho he pensat, fins ara, que m'ho veig encara més impossible. Del diari d'infantesa, al diari d'una vida vella, però jove, amb alguna escletxa que altra que, potser, l'han emmalaltit...